La Cambra de la Propietat de Barcelona, juntament amb altres entitats del sector immobiliari s’oposen a la proposició de Llei de regulació dels preus de lloguer

• S’està traslladant la responsabilitat de generació de parc públic d’habitatge al sector privat.

• Algunes de les mesures proposades són contràries a la protecció que la propietat privada rep explícitament en l’article 33 de la Constitució.

• El sector públic ha d’adoptar mesures que incentivin la construcció d’un parc d’habitatge social suficient, no penalitzar als propietaris.

El dimecres 15 de juliol de 2020, el Sindicat de Llogaters -conjuntament amb el Departament de Justícia, segons declaracions del portaveu del sindicat- va presentar una proposició de llei al Parlament per a limitar el preu del lloguer. Davant d’aquesta preocupant situació, les entitats signants d’aquest document, que agrupen gran part del sector immobiliari, volem alertar que aquells sectors de població més desfavorits o en situació de vulnerabilitat no veuran augmentades les seves opcions a accedir a un habitatge de lloguer com a conseqüència de l’aprovació d’una normativa d’aquestes característiques.

Evidentment, el dret a un habitatge digne ha de ser garantit per l’administració pública amb la implicació i col·laboració del sector privat, però amb l’aprovació d’aquestes mesures el sector públic està traslladant al sector privat la responsabilitat de donar resposta a la problemàtica de l’escassetat d’habitatge social, a més d’adoptar mesures que es mostren contràries a la protecció que la propietat privada rep explícitament en l’article 33 de la Constitució.

La inexistència d’un parc públic de lloguer és responsabilitat de les administracions públiques i no dels propietaris privats. Cal buscar el just equilibri entre la protecció de l’inquilí i la defensa legítima dels interessos dels propietaris. Per això es fa indispensable adoptar mesures que actuïn directament contra l’origen de l’augment del preu de renda de l’habitatge, que no és altre que l’escassetat d’oferta: no hi ha habitatge suficient per proveir la demanda.

En aquest sentit, considerem que el sector públic ha d’adoptar, d’una banda, mesures que incentivin la construcció d’un parc d’habitatge social o de renda limitada suficient i estable en el temps mitjançant estímuls fiscals de tot tipus (bonificacions, subvencions, etc.), i no mesures restrictives de la llibertat de mercat ni penalitzadores.

Les mesures coercitives no donaran el resultat pretès, i semblen fruit del desconeixement del comportament del mercat de lloguer. És més, es corre el risc de tornar a aquells temps en què la llarga durada de l’arrendament i la impossibilitat d’actualitzar la renda (o la seva actualització d’acord amb un IPC que no reflectia la realitat), van portar a una reducció i un deteriorament més que constatable del parc d’habitatges de lloguer.

Tampoc hem d’anar molt lluny per trobar exemples fallits de l’aplicació d’aquest tipus de mesures: Europa ha donat mostres més que suficients que el control dels preus del lloguer no és la mesura adequada. Si bé en un primer moment pot donar la sensació que efectivament el preu de la renda està sota control, la veritat és que el transcurs del temps comporta l’aparició de problemes d’índole diversa que incideixen negativament i provoquen una disminució de l’oferta, com per exemple puguin ser els que afecten a la qualitat de l’oferta, i el manteniment dels habitatges i dels seus serveis.

No només això. Segons dades de l’INCASÒL, dels 107.712 propietaris privats del parc de lloguer a Barcelona, el 96% (103.410) posseeixen entre 1 i 5 habitatges. Si bé és cert que entre aquest grup majoritari hi ha diferents casuístiques, també ho és que trobem una franja important de petits tenidors que utilitzen el lloguer per complementar els seus ingressos o la seva pensió de jubilació, entre d’altres.

Per tant, la limitació del preu del lloguer no només tindrà un impacte directe en la seva economia domèstica, sinó que provocarà que en molts casos decideixin retirar el seu patrimoni familiar del lloguer per passar-lo a la venda o a altres alternatives alienes al lloguer residencial.

A les dificultats d’aquest grup majoritari de proveïdors d’habitatge, cal sumar les dels recentment definits com a “grans tenidors” (els que tenen més de 15 habitatges, segons la nova definició del Decret 17/2019, de 23 de desembre de 2019, aprovat a Catalunya) que, a més de les dificultats per recuperar els habitatges per finalització del termini contractual o per impagament de la renda i l’obligació d’oferir-les en lloguer social al seu inquilí (ocupant legítim o il·legítim), hauran de fer front a una limitació en la renda que podria fer inviable el sosteniment de l’activitat, provocant la retirada del mercat de lloguer dels seus immobles i fent ineficients les escasses mesures de foment de lloguer que es venien promovent anteriorment per l’Estat.

Tot plegat, sense cap mena de dubte, produirà una major escassetat d’habitatges i un deteriorament de parc immobiliari, fet que agreujarà més encara la situació.

• Col·legi d’Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona i Província
• Associació de Promotors i Constructors d’Edificis de Catalunya (APCE)
• Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona-Lleida
• Col·legi d’Administradors de Finques de Barcelona-Lleida (CAFBL)