Per què l’Estat espanyol és un paradís pels okupes

L’ocupació il·legal d’immobles, coneguda com a fenomen o moviment okupa, va començar a aparèixer a finals dels anys seixanta a Anglaterra, Alemanya i Holanda com una expressió més de la filosofia hippie. Aquests fenomen arriba a Espanya a mitjans dels anys setanta com un moviment d’ideals contraris al sistema, al qual el legislador espanyol li dona una feble solució, tot i que la conducta dels okupes atempta de forma flagrant contra el dret de la propietat reconegut de manera expressa per la Carta Magna.

L’origen de la indefensió jurídica que pateixen molts propietaris està directament relacionada amb el Codi Penal de 1995, que va introduir el delicte d’usurpació de béns immobles, castigat amb penes de tres a sis mesos de presó per a aquells supòsits d’ocupació d’un immoble, habitatge o edifici aliens que no constitueixin residència habitual i que es facin contra la voluntat del seu titular. Quin és el problema, doncs, per iniciar un procediment penal pel delicte d’usurpació de béns immobles? La contesta és concreta: l’ocupació s’ha de realitzar sobre un immoble que no sigui residencia habitual i el jutge hi ha d’apreciar indicis de delicte. Aquí és on sorgeix el problema d’interpretació, ja que no totes les ocupacions de immobles que no constitueixen estatge donen lloc al delicte. Només es podran castigar les pertorbacions més greus. La jurisprudència entén que només són punibles les ocupacions on hi ha una intenció evident d’exercir els drets relatius a la possessió sobre l’immoble, amb vocació de permanència i privació total de l’exercici del dret per al seu titular. El procés penal, a més de resultar llarg i tediós, no dona lloc a una resolució segura pel propietari, qui pot veure fàcilment desestimades les seves pretensions.

Des del punt de vista civil, no hi ha un procés específic per a aquestes situacions, de manera que els tribunals s’han acollit, per la seva viabilitat i desenvolupament, al procediment de desnonament per precari, que requereix advocat i procurador dels tribunals i la durada del qual pot oscil·lar entre 9 i 18 mesos aproximadament.

Les solucions procedimentals a Espanya no estan atorgant una tutel·la judicial ràpida i segura. El que passa a Espanya no passa en cap altre país d’Europa, amb excepció de Portugal. Seria necessària una voluntat político-legislativa per impulsar una reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans i de la Llei d’Enjudiciament Civil. Analitzem a continuació com tracten els ocupes altres països europeus:

A Holanda n’hi ha prou que el propietari d’un immoble denunciï  davant la policia una ocupació d’un immoble de la seva propietat. Aquesta es pot personar amb una autorització judicial i desallotjar l’ocupant il·legal.

A França no té la consideració de delicte penal, però la policia pot desallotjar un okupa il·legal durant les primeres 48 hores d’ocupació des del moment que té coneixement d’aquest fet. Després els ocupants han de provar que l’immoble reuneix condicions mínimes d’habitabilitat i, a partir d’aquest moment, els propietaris poden denunciar als ocupants en seu judicial per tal de recuperar-ne la possessió legal.

A Alemanya, davant la inexistència de pisos buits els propietaris poden ser obligats legalment  a rehabilitar-los. Si persisteix l’incompliment poden arribar a ser sancionats amb multes o fins i tot amb l’expropiació temporal de la finca. No obstant això, i prenent com a exemple la ciutat de Berlín, les cases ocupades han de de ser desallotjades en un termini de 24 hores després que se’n conegui l’ocupació il·legal si el propietari presenta una denúncia i, en cas que sigui necessari, se l’obliga a iniciar les obres de remodelació.

Al Regne Unit ocupar il·legalment un habitatge es considera un delicte penal a Anglaterra i al país de Gal·les que es castiga amb multes de fins a sis mesos de presó. Els propietaris  poden denunciar a la policia una ocupació il·legal, els agents verificaran la denúncia i arrestaran els okupes. La policia ha de provar que els okupes pretenien viure al immoble ocupat.

A Itàlia, el propietari podrà denunciar davant la policia l’ocupació. El jutjat, mitjançant un judici ràpid, donarà ordre a la policia perquè procedeixi al desallotjament dels okupes que, a més, hauran d’abonar els danys produïts en la habitatge. A Itàlia existeix així mateix el delicte de defraudació del fluid elèctric, que comporta entre 3 i 6 mesos de presó si la quantia delinquida supera els 400 euros.

A Dinamarca, el govern  imposa multes als propietaris de cases desocupades. En els altres supòsits, n’hi ha prou amb anar a la policia i demostrar que qui reclama és el legítim propietari.

La comparativa amb altres països europeus demostra que el problema de l’ocupació il·legal a Espanya, cada vegada més greu i de major intensitat, s’hauria de resoldre amb la modificació de la legislació actual. Aquesta és la única manera de fer-hi front i consensuar el dret fonamental a la propietat privada i a l’habitatge.

Rosa Mari Peris
Responsable del Servei Jurídic de la Cambra de Propietat Urbana de Barcelona